M'acostumen a anomenar per Diana, un nom no gaire comú en la societat amb què em relaciono. Tinc els cabells mitjanament llargs i un serrell que, quan creix, em tapa l'ull dret com si fos un pirata. El dia que vaig néixer vaig obtenir un parell d'ulls blavosos, dues celles espesses, un nas no gaire gros i uns llavis més aviat gruixuts que prims. Em conservo el cos quan i com puc, llueixo uns braços prims, unes corbes imperfectes i unes cuixes amb músculs no gaire forçuts. Els meus peus són petits comparats amb els de majoria, i m'agrada. Sóc de pell blanca i no agafa color ni en el mes d’agost. L'expressió de la cara em delata sovint, però ja m'hi he acostumat.
Sóc la “Didi”, tal i com m’empipaven les meves germanes quan era més petita. Puc ser tan egoista, com desagradable, com indiferent. Puc ser riallera, com simpàtica, com “carinyosa”. La vida m'ha donat suficients raons per desconfiar de tothom. L'orgull m'ha fet equivocar-me en vàries situacions. M'agrada el món del cantant, de l’actor, del ballarí i de l’autor. Podria descriure’m amb mil i un adjectius diferents. Porto setze anys convivint amb mi mateixa: els suficients, per poder aguantar la meva estranya i difícil personalitat; masses, per no haver trobat encara l'adjectiu més pròxim que em pugui qualificar.
_339.jpg)
.JPG)
No hay comentarios:
Publicar un comentario