Ball de Saló

El Ball de Saló és un ball que es balla en parella, un noi i una noia. Està compost per deu balls que s'agrupen en dos grups, cinc en cada un d'ells: Llatins, està format per: Samba, Cha-cha-cha, Rumba o Bolero, Pasdoble i Jife. En l'altre grup anomenat Standard hi tenim: Vals Inglés, Tango, Vals vienès, Slowfox i Quickstep. En primer lloc parlarem del grup de balls Llatins. En aquest apartat, els balls es poden qualificar com a balls alegres, moguts, amb molt de ritme, caribenys. Se'n destaca la Rumba perquè a diferència de tots els altres, és un ball lent, amb el ritme molt pausat, amb un compàs de quatre temps. Es balla amb moviments romàntics, amb molt de tacte i movent molt cintura. Tot seguit parlarem de l'altre grup: Standard. Aquí trobem que els balls es ballen amb una postura molt diferent als llatins: La parella està situada una davant de l’altre durant tot el ball. Els vestits són llargs fins als peus i el ritme és molt lent, a diferència del Quickstep, que en aquest, el ritme és més accentuat. Els Balls de Saló els poden ballar persones de totes les edats, inclús els més petits (7 anys) i els més grans (70 anys, més o menys) hi han categories específiques de competició, és a dir, tothom hi pot participar. Espero que n’hagueu tret conclusions i que hagueu après una miqueta més de tot el món de la dansa! Us animo a participar-hi!

Qui sóc?

Presentació Diana Pijuan

View more presentations from Diana.

M'acostumen a anomenar per Diana, un nom no gaire comú en la societat amb què em relaciono. Tinc els cabells mitjanament llargs i un serrell que, quan creix, em tapa l'ull dret com si fos un pirata. El dia que vaig néixer vaig obtenir un parell d'ulls blavosos, dues celles espesses, un nas no gaire gros i uns llavis més aviat gruixuts que prims. Em conservo el cos quan i com puc, llueixo uns braços prims, unes corbes imperfectes i unes cuixes amb músculs no gaire forçuts. Els meus peus són petits comparats amb els de majoria, i m'agrada. Sóc de pell blanca i no agafa color ni en el mes d’agost. L'expressió de la cara em delata sovint, però ja m'hi he acostumat.
Sóc la “Didi”, tal i com m’empipaven les meves germanes quan era més petita. Puc ser tan egoista, com desagradable, com indiferent. Puc ser riallera, com simpàtica, com “carinyosa”. La vida m'ha donat suficients raons per desconfiar de tothom. L'orgull m'ha fet equivocar-me en vàries situacions. M'agrada el món del cantant, de l’actor, del ballarí i de l’autor. Podria descriure’m amb mil i un adjectius diferents. Porto setze anys convivint amb mi mateixa: els suficients, per poder aguantar la meva estranya i difícil personalitat; masses, per no haver trobat encara l'adjectiu més pròxim que em pugui qualificar.